En el fatídic temps present, de la hiper-modernitat insolentment triomfadora, l’essència concreta humana no és ja alguna cosa donada, alguna cosa que dimani de l’acte mateix d’existir.
Atès que se’ns nega la condició d’éssers humans estem obligats, si desitgem arribar a ésser el que som, a reconstruir-nos. Examinem, per tant, la situació sense buscar conclusions consoladores, narcotitzants.
